Participant en el reportatge de El Crític
“Nens i nenes, el blanc fàcil dels estereotips de gènere”
Aquí us en deixem un tastet:
La metàfora del balcó
“Les joguines sempre han servit perquè els infants aprenguin a través del joc i posin en pràctica rols futurs; són models de referència”, explica Vila, que ha estudiat el fons del Museu del Joguet de Figueres amb perspectiva de gènere. Més enllà del blau i del rosa que inunden els catàlegs sexistes, la seva feina ha posat en relleu una altra dimensió dels jocs infantils: l’ocupació de l’espai.
Les activitats que han estat històricament pròpies dels nens ocupen molt d’espai públic; en canvi, les joguines de les nenes estan vinculades a la vida familiar i privada
Les activitats que han estat històricament pròpies dels nens ocupen molt d’espai públic: el transport, les aventures, els castells, la guerra… En canvi, les joguines de les nenes estan vinculades a la vida familiar i privada (la caseta de nines, els instruments de bellesa) i ocupen un espai minúscul, invisible i sense valor, segons Vila. El mateix fenomen es repeteix al pati de l’escola, on el futbol aparta als racons les activitats més tranquil·les, tot i que molts centres ja treballen per canviar-ho. I més enllà: “L’espai físic d’un món i de l’altre és el mateix que s’hi destina als informatius: les guerres, el futbol, etc., ocupen molt més temps que no pas les cures”, apunta la sociòloga.
Tot plegat es nota també en els referents històrics que omplen els museus i donen nom als carrers. Ells tenen rols actius: són governants, soldats o reis. Elles són passives o secundàries: princeses, majordomes… L’estudi de l’educadora i investigadora Cécile Barbeito ‘Observatori de llibres de text. Anàlisi de la didàctica de les ciències socials des d’una perspectiva de pau’(2017), publicat per l’Institut Català Internacional per la Pau, va detectar que un 93% dels personatges que apareixen als llibres de text de tercer d’ESO amb nom i cognoms són homes. Entre les dones que hi apareixen, un 35% no hi consta pel seu propi paper, sinó com a muller, filla o fins i tot amant de reis, escriptors o altres.
Vila ho sintetitza amb l’exemple del balcó: als relats històrics, als contes populars o a les pel·lícules, ells hi surten per fer discursos o anunciar quelcom. Elles —de Rapunzel a Julieta— ho fan per esperar l’amor. És justament el que John Berger va explicar dient que “els homes actuen i les dones apareixen”. I això, segons el crític d’art, escriptor i pintor, no solament condiciona les relacions entre homes i dones, sinó també les de les dones amb elles mateixes: “La dona porta dins d’ella mateixa un supervisor que és masculí: la supervisada és femenina. D’aquesta manera es converteix a si mateixa en un objecte i particularment en un objecte visual: en una visió”.
Els dibuixos animats, els videojocs i les pel·lícules infantils en general no s’allunyen d’aquest esquema, tot i que hi comença a haver excepcions. A banda de produccions minoritàries que fa temps que qüestionen els estereotips, darrerament la indústria audiovisual ha captat que la societat demana un canvi i el mercat s’ha llançat a aprofitar-ho. Un exemple és l’últim anunci de les famoses galetes Príncipe: “Princesa, jo et salvaré!”, diu un nen. “No fa falta, príncep, ja me n’encarrego jo”, respon la nena.
Com influeix tot plegat en els infants? La gratificació emocional que provoquen aquests relats i missatges és una de les hipòtesis que apunten Marta Selva i Anna Solà, directores de la cooperativa Drac Màgic, que fa més de 40 anys que es dedica a l’estudi i la divulgació de la cultura audiovisual: “Evidentment, el personatge masculí tendeix a ser el protagonista, de manera que els congèneres s’hi identifiquen fàcilment, però també ho fan les nenes, que hi veuen el model d’èxit”. Aquesta identificació “es produeix bàsicament per com està construïda la narració, que fa que una situació de conflicte resolta violentament tingui com a final la victòria d’un i, per tant, la gratificació emocional respecte al que has viscut per transferència”. Si l’heroi guanya, tu guanyes. I aquí és on hi ha la gran operació de complicitat que s’acaba establint en els rols de gènere. I qui vol posar-se al lloc del perdedor? Ningú. “No n’hi ha prou a canviar rols i fer que la noia sigui l’heroïna; el que s’ha de posar en dubte també són les inèrcies narratives que porten a una gran simplicitat conceptual i a reflectir poca diversitat. Les pel·lícules sempre han de tenir nus, plantejament i desenllaç? Algú ha de guanyar i algú ha de perdre? Sempre hi ha d’haver una música en les escenes de tensió? Això també ho hem de canviar”, reivindiquen.
******************************************************************************************
Aquest és l’arxiu radiofònic del programa de ràdio “Despertem Mirades, un programa per divulgar la cultura amb perspectiva de gènere” i del “Només sé que no sé res”, un programa cultural de 15 minuts.
Accedeix a l’Arxiu de Despertem Mirades
Accedeix a l’Arxiu del Només sé que no sé res
